Un pa ben particular

Ahir estava cansada, vaig sortir de treballar passades les vuit, i vaig pujar al metro absorta en els meus pensaments. Feia aquell viatge de forma totalment automàtica, transbords, etc. Només pensava que quan arribés a casa encara havia de fer la massa del pa que havia tret el dia abans i em feia molta mandra. Fer pa, és tot un procés, no us penseu, has de ser previsor i treure’l amb temps perquè la massa mare és molt senyora...  Jo no n’havia fet mai abans, però després d’aquell curs vaig decidir de provar-ho, no semblava tan difícil. Aquesta era la tercera vegada que ho intentava, les altres havien estat un autèntic desastre. Sempre m’havia sortit un pa mig cru que no va agradar a ningú. Només la meva àvia, pobreta, l’havia elogiat... Què faríem sense les àvies, oi?

Doncs bé, al costat de casa estaven inaugurant un restaurant molt cuquetó i estava ple de gent força més gran que jo, fent una mena d’aperitiu de peu. Vaig entrar-hi amb una mica de morro, pensant mira que bé, com caigut del cel, menges quatre canapès i ja no cal que et facis sopar. Només entrar un noi em va oferir una copa i em va dir que em recomanava que tastés el montadito de guacamole... Li vaig fer cas, realment era boníssim... Vam estar parlant una estona de si el guacamole amb cilantro o no, i tal, mentre jo anava saciant el meu estómac.  Ell em va dir que se’n alegrava d’haver trobat algú més com ell, que portava una estona ben avorrit, jo li vaig confessar que vivia al edifici del costat i que havia entrat per casualitat i per mandra de cuinar.

Va resultar que el seu tiet era el cuiner del restaurant, i que ell s’havia passat tota la tarda a la cuina ajudant-lo. En sabia molt de cuinar. Com que jo just aquell trimestre havia fet el curs de cuina tenia totes les receptes fresques al cap i vam començar a parlar de sopes de síndria, amanides exòtiques i un llarg etcètera. Llavors no sé com vam anar a parar al meu pa que esperava que jo l’amassés. Li vaig dir que havia provat de fer-ne un parell de cops però que no me’n sortia, i que avui estava cansada i que ja ho deixava per impossible, que llençava la tovallola. Ell em va somriure i em va dir amb un filet de veu que si volia podia pujar i m’ensenyava un parell de trucs. Vaig pensar perquè no.

Vam entrar al petit ascensor del meu bloc i jo notava com la tensió que es generava entre nosaltres revotava d’un mirall a l’altre de l’ascensor. Llavors se’m va acostar i em va fer una carícia apartant-me els cabells de la cara tot dient: Quina sort haver-te trobat avui. I fent-me un petó ben càlid a la punta dels llavis.

Jo vaig notar com una descarrega elèctrica em recorria tota l’espinada i hi vaig correspondre amb un somriure i un Hi estic d’acord, tot acostant-li de nou els meus llavis i ens vam fer un senyor petó. D’aquells en que les llengües semblen posseïdes per una força sobrehumana, en que només manen elles i controlen tota l’escena.

Al arribar a la meva planta, la porta de l’ascensor es va obrir i ens va tornar a la realitat. Vam baixar ràpidament i vaig obrir la porta del pis. Només entrar ja sentia la olor del llevat cru de la massa del pa. I amb un somriure sorneguer  li vaig dir: El deure et crida, senyalant-li el bol amb la massa. No sé si és el que vull ara... Em va dir ell agafant-me pels malucs i acostant-me cap a ell i plantant-me un altre petó. Alliberant-me com vaig poder de la tentació, em vaig apartar i li vaig dir que jo ara sí que volia acabar-lo, que era un repte personal i que si no ja ho faria tota sola. Ell resignat em va dir: Molt bé,  però canvia’t de roba i posa’t alguna cosa que es pugui tacar, que la farina és traïdora.

Vaig anar ràpidament cap a l’habitació i em vaig treure la brusa i em vaig posar un vestit d’estiu ben fresquet.

Quan vaig tornar cap a la cuina, ell s’havia  espavilat per trobar la farina que havia escampat per sobre el marbre perquè no s’enganxés la massa i em va dir: Arribes just a temps. Mira el secret per fer un bon pa, es diu stretch and fold. Fixa’t. Veus com l’estiro? I després el plegues per tots els costats. Veus? Ara prova-ho tu. 

Em vaig posar davant la muntanya blanca de sobre el marbre i vaig començar a copiar el que ell havia fet. La massa era molt enganxosa i no me’n sortia. Llavors ell es va posar darrera meu i em va agafar les mans per guiar els moviments. Vaig notar el seu alè al meu clatell i un altre calfred em va recórrer de dalt a baix. Ell també estava tens i desconcentrat, sentia com m’olorava delicadament al costat de coll fent dringar la meva arracada al rossar-la amb la punta del nas. Sense adonar-nos-en les nostres mans van deixar d’amassar el pa, i es dedicaven a entortolligar els nostres dits dansant el seu propi ball. Tot el cos va començar a dansar, i jo el notava darrera meu cada cop més excitat. Molt a poc a poc les seves mans van anar-se desllissant pels meus braços fins que hàbilment van tocar molt suaument els meus pits. Vaig notar com els mugrons se’m posaven de punta de cop.

Ell també ho devia saber, ja que va incrementar les carícies en aquella zona, acariciant la vora del vestit damunt la pitrera amb una mà, mentre l’altra la baixava ràpidament cap a la meva cuixa on començava un procés semblant jugant amb la vora del meu vestit i rebregant-la cap amunt.

Jo estava que em fonia, gaudint com mai, del seu joc de carícies. Per la part de dalt se les havia apanyat per engrapar-me un pit mentre em besava suaument el coll darrera l’orella, mentre l’altra mà ja estava al meu entrecuix fent-me patir com mai. Una veu interior em deia, si us plau, no aguanto més toca’m ja... I dit, i fet, ràpidament va escolar-se per entre les meves calcetes i em va posar un dit dins. Tan bon punt em va tocar em va xiuxiuejar: Mmm... per sucar-hi pa...

I la resta de la història crec que us la deixo per la vostra imaginació, només us diré que no m’ho havia muntat mai al marbre de la cuina del pis i que va valdre molt la pena. Finalment vam acabar el pa. A la tercera va la vençuda, el millor pa que he fet i el que ha tingut la molla més esponjosa! (Clar que amb tanta estona de repòs no m’estranya)

Ària